Wikipedia: hace la siguiente descripción del término.
"El término alma o ánima (del latín anima) se refiere a un principio o entidad inmaterial e invisible que poseerían algunos seres vivos cuyas propiedades y características varían según diferentes tradiciones y perspectivas filosóficas o religiosas."
Los partidos políticos nos comportamos como seres vivos: poseemos un principio o entidad inmaterial, que nos hace movernos en una determinada dirección.
Este alma hace converger diferentes personalidades bajo las mismas siglas.
En el resto de España y en casi toda Europa las cosas están mas claras, derecha-izquierda, lo cual facilita el posicionamiento de cada uno.
¿Y en Cataluyna?
De entrada, aquí nos movemos todos con dos almas: derecha-izquierda y soberanistas-no soberanistas. Excepto el P.S.C. que tiene tres y una posición mucho mas complicada que el resto.
¿Como sobrevivir y no morir en el intento?
Pedagogía, paciencia, tolerancia y conllevancia.
Entiendo que para otros partidos que carecen de este capital, es primordial la igualdad y lo deseable sería que perdiéramos una. Entonces correríamos el riesgo de pasar a la nada como P.S.C., para ser otra cosa.
¿Que pasaría en la política catalana si el P.S.C. perdiera un alma?.
Nacerían dos partidos: los dos de izquierdas. Uno soberanista y otro no.
Ciertamente el entendimiento se clarificaría, pero a costa de fomentar la esquizofrenia política y el frentismo, lo que a la larga daría malos resultados, aumentaría la fanatización social y perderíamos perspectiva y convivencia.
Siempre he considerado que la tendencia creciente a la fanatización que exhiben algunos medios de comunicación, tratando de tapar errores y distraer realidades, ayuda bien poco a la sociedad. Tiene como efecto secundario a mi entender, la radicalización de las organizaciones políticas.
Un electorado radicalizado, deja de ser crítico en la gestión. Tolera y disculpa mucho mejor los errores y salidas de tono que alteran la convivencia y suele ser en la mayoría de las veces el cortijo de cuatro personajes carentes de empatía.
Fa basarda recordar els ítems de campanya electoral: Estatut, concert econòmic, Euroregió, impuls del teixit productiu, AVE a França, rodalies, ports, aeroports, peatges, quart cinturó, seleccions catalanes, el CAT a les matrícules…
ResponderEliminarHi ha alguna cosa d’aquestes que s’hagi resolt satisfactòriament? O simplement que s’hagi resolt?. No. Estem allà mateix o pitjor.
Em gastat en va una pila d’energies, una pila d’anys i hem arrossegat per terra la nostra credibilitat com a Nació, i la dels nostres polítics davant la nostra societat.
És aquí on cal cercar els motius de l’abstenció, en la constatació popular de l’estancament del sistema polític català, en el convenciment de la inutilitat del vot.
Els partits i el líders polítics argumentaran que la culpa és del contrari, alguns amb raó, però això no canvia la percepció general, que com toca, és generalitzadora.
És fàcil veure que l’enfonsament de l’autoestima del votant català beneficia a Espanya i a les forces espanyoles PP i PSOE, tant en versió original com autonòmica.
No cal ser massa mal pensat, doncs, per endevinar que en aquest permanent i agònic compàs d’espera hi ha un cert grau de premeditació. Qui espera desespera.
Fins aquí res de nou, Espanya juga les seves cartes. El que més costarà d’entendre a les futures generacions és que això hagi estat possible mentre els números, als catalans, encara ens sortien.
Si res no ho atura, el més probable és que per explicar als nostres néts que l’independentisme català va col-laborar en l’eutanàsia indolora de Catalunya ho haguem de fer en castellà.Si res no ho atura he dit, però en les mans de la classe política està aturar-ho i cal que s’adonin que ja hem arribat al cantell del duro.
PSOE i PP en són més que conscients i saben que només els queda el darrer pas definitiu, un govern català sense forces nacionalistes. Per conèixer la realitat només cal escoltar, les seves acusacions són els seus pecats.
La propera campanya electoral serà la més transcendental des de la primera d’aquest període democràtic, ens ho juguem a tot o res i cal evitar que els catalans s’ho mirin des de fora.
Aquest és el gran repte de la propera campanya electoral, recuperar l’autoestima,recuperar l´anima recuperar la confiança en les pròpies possiblitats.
Només aquell que sigui capaç de dibuixar aquest escenari amb tota la seva gravetat, aquell que sigui capaç de proposar fites assolibles, aquell que sigui capaç d’oferir avenços versemblants a canvi del vot, serà qui ens alçarà del sofà i governarà Catalunya.
¿Se refiere Ud. al fantasma y su escandalosa ceguera? Y dolorosa, pobrecillo, en el fondo se ha de dar cuenta, uno se da cuenta cuando ve doble o borroso, cuando pierde vista, y ese tipo tiene todas las enfermedades de los ojos a la vez.
ResponderEliminarAy, el fanatismo. Una cita para acabar:"És més fàcil creure que saber"
(Josep Pla)